’RVARSEN –TE AD CHI SIT E’ FIOL? “Due”.
- ’Na bela festa! St’an l’è propi stè una bela festa! - Dop a trì quatar dé ch’a sami a lé, a ‘Rvarsen, par preparè al robi, la dmenga, un’ora prema ad cminzì, int al dó e mez-al tré, u s’è taché a fè un gran scur vers a e’ Burel. - U n’è gnint! L’è calor. - - Sé l’è calor sti... vèda ad nuval ch’i ven d’in quà - - A ciutem tot? – Mo no ch’un fa gnint. L’è calor! - - Ta n sint ch’e’ tona? – Boja dl’ostrica s’e’ tona! Guardì l’è za tot nir – - Veda ad saeta! – … E aventi ’csé pr’ un pó… Ciota pù tot… Po’ un’à fat gnint e l’è vnù só un gran cheld… Intent s-ciota pù e incminza a muntè i fil, i microfoni e tot i singuleri par sunè… - Sé mò u j è un sol! – A qué uns po’ miga stè...- E ’lora smonta e monta da un’enta perta... Da ad dria a la cisa fina in chev a e’ paes… - Che a lé u j è l’ombra… Un vangin… - Al quatar-quatr’e mez a sam partì. In ureri. E po’ a sam andè via les dret fina a nota. Senza i casen ad an pasè: al machini, i parcheg, e’ pulman ch’un paseva… Senza fili d’un ora par magné… E senza che nisun u s’incazes ch’un gn’era Marescotti… Che Marescotti an l’avam ciamè. Zanotti, Oscar, che dop l’à let al su poesii, l’à fat un gran lavor. Da par sé, fora da la mura, l’invideva la zenta a entré ad dentar, e’ geva quel ch’u j era e in du che andé… Un po’ e’ faseva e’ pataca… un po’ l’imbunidor. Int e’ sol, mo senza bret. Parché ló, propri ló, u s’i aveva fat fè, i bret. Di bret, aposta, cun la screta. J era a lé mo a s’i sam scurdè. Nenca ló. Che dop u s’è incazè parché un l’aveva. Um dispis. Che a fè e’ pataca cun e’ bret l’è tota un’enta roba… Chi sa ad figura! Pr’e’ rest ’sa vliv ch’av dega. Av fagh ’na fila ad num. Tent quji chi è brev a i cnusì mei che ne mé: Nadiani, Borghi, Gori, la Teodorani, Gasperini, Falconi e po’ tot chjitar…

Mo u j n’era nench di brev ch’a n’i cnusami (vujit sicura a i cnusivi) e che sta volta a j avem imparè ad cnos nenca nun: Lorenzo Scarponi ch’l’avniva da Burdoncia, l’Arianna Ancarani, da Faenza, la Danila Rosetti, da Furlé, Franco Casadei ad Cisena… Iuri Monti (ch’l’è un ator in pin!), e Pelo (Armando Bonoli) che sta int l’arnaz de’ fiom e dijtar… un strabigh… Che dal quatar de’ dopmezdé a sam andè aventi fina a mezanota, e daglj ot in là, cun du palchitun sempra pin ’d zenta. E po’ no sol poesii. Tvù met la musica! Delvecchio, Emiglio… ch’al cnusì enca ló. Int un pelch l’à sunè par tot la sera.

In clet u j è stè Falconi, Carlo e chi mat de’ Cantir ad Cisena, e’ “Cantiere Agricolo”. E po’ ‘na novità. Un imprevest: Le sterpaglie, ch’e’ sareb ”J Erbajun”, du raghez ch’i chenta in dialet. Brev. J à fat incazè un po’ e’ presentador, Valeriano (ch’l’è ’csé bon!) e nenca e’ por Emiglio, che i j à sbaraché tot e’ bumbarden par fè la musica… Però j è stè ’na novità. ’Na scuperta… E’ dopmezdé Sirri, Ilario, la fat la su letura, trì quert d’ora ad poesia granda (Galli, Baldini...). Um dispis sol ch’u jera un pó ’d sol, che steta volta, la stesa roba, a i la fasem fè ad sera… Dop, Camerani dla Schurr, l’à vert ló la sereda int un modi… L’à det dal robi che… L’a scors ad chi ch’a sem nun rumagnul… Dla libertà… U s’è ’vnù i guzlun int i oc! A n’ariv a spieghem… l’è mei ch’ul dega lò… Nenca parché l’era int al set e’ mez e’ me l’era dal dó che andeva ‘venti a sanzveis, e’ “Roversano”, dla cantena ad Montelorenzone, propi a lè sora, che par la festa i s n’à regalè un strabigh (e a qué a i degh grezia). E dato ch’l’era a gratis e avami seda…

E po’ propi int e’ mez de’ scors u m’à telefonè un sudamenrichen. Us capiva da cum e’ scureva. L’era dal quatar ch’um telefoneva, ch’u n’ariveva a truvè in du erla la “Fiesta”. Ormai l’era ’rivat. L’era a Cisena, int la streda che da e’ pont nov la và vers e’ pont vec. E me um basteva a dii che da e’ pont vec e’ ciapes la rotonda e l’avnes d’in só, dret, vers a ‘Rvarsen. Mo cm us fa andé dret int una rotonda? E’ po’ val a spieghè a un d’ad fora… Dop a Gianfranco u j è stè l’anvod ’d Bruchin, Francesco Montalti. (L’à nenca un anvod!). E cum ul lez Bruchin! E pó dop via e’ via… fin guasi a mezanota. Ch’l’à cius, int e’ sgond pelch, Francesco Mercadini, un ator vera. Ch’l’à let Nardini, ch’u s’à fat sbudlé… Mo u j è nenca andè a truvè dal fati robi… seri. Ch’aglj è, mo me però an gn’aveva mai fat ches… E ‘csé avem fnì. Mo u j è nenca da dì ch’lè stè una sera fresca, chelda e fresca insem. Un vangin ch’us staseva piò ben… e a là int e’ sgond pelch (in du ch’a sera me) trameza al pienti, u s’avdeva da longh tot al lusi dla piena… fina a Ravena… E’ bel l’è stè nenca tot quji, poeti o no, (uns pò miga es tot poeti) che j à vlù scor enca lour… Di vec ad utenten! Di zuvan... Che un dé a scor in dialet l’è cmé un rispir. Pansì a stè un dé int la machina, cius: cheld, semafori, poza ad scapamint… t’ariv, t’scal zó e t’ci int un cantir trameza a la spagnera… e ‘lora Ahhh!… A ch’udor! E t’at schelz… Ahhhhh! E ’lora t’capes la zenta, che quant ch’i è a lé i vó scor… i vó muntè só tot…

|